 |
| Crina Raventós, pedagoga i psicopedagoga |
El trastorn per dèficit d’atenció −amb o sense hiperactivitat− és un trastorn d’origen neurobiològic que es caracteritza per la presència de tres símptomes:
- Dèficit d’atenció
- Impulsivitat
- Hiperactivitat
Ara bé, s’identificarà com un trastorn quan aquests símptomes o els comportaments que se’n deriven s’observen amb molta major freqüència i intensitat que en els nens o adolescents d’igual edat. A més a més, també interfereix en la vida quotidiana a casa, a l’escola i en el seu entorn general.
S’ha de tenir present que no tots els nens i adolescents amb aquest trastorn manifesten els mateixos símptomes i amb la mateixa intensitat. Així mateix, existeixen tres tipus de trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat:
S’ha de tenir present que no tots els nens i adolescents amb aquest trastorn manifesten els mateixos símptomes i amb la mateixa intensitat. Així mateix, existeixen tres tipus de trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat:
- Preferentment de dèficit d’atenció (inatent).
- Preferentment hiperactiu/impulsiu.
- Tipus combinat (presenta símptomes atencionals i hiperactius-impulsius).
Dins d’aquestes tipologies podem trobar perfils d’alumnes completament diferents. El tipus amb predomini d’inatenció és un nen que sembla que no escolti quan se li parla directament, que somia despert, que li costa posar-se en marxa i que, sovint, oblida o perd coses. També acostuma a distreure’s i a valorar qualsevol soroll o estímul irrellevant i a l’aula generalment es mostra passiu, passa desapercebut.
Per contra, el nen predominantment hiperactiu-impulsiu es mou d’un lloc a un altre en moments inapropiats, s’aixeca sovint de la cadira i acostuma a interrompre converses i activitats. Té dificultats per dedicar-se a tasques o jocs tranquils i parla en excés. El comportament d’aquest nen pot resultar molest i sovint preocupa molt quan, a més a més, hi ha manifestacions d’agressivitat tant a l’aula com dins del marc familiar.
Així doncs, aquests dos perfils de nens estan enmarcats dins del mateix trastorn però en molts aspectes són diferents. A més a més, hem de tenir en compte que el TDAH sovint presenta comorbilitat amb altres trastorns que poden afectar a l’estat d’ànim com el trastorn negativista desafiant, el trastorn de conducta, la depressió i d’altres que afecten l’aprenentatge com la dislèxia, la discalculia, la disgrafia...
Tot i els problemes que comporta el TDAH, cal esmentar que és un dels trastorns més sensibles a l'acció educativa de l'entorn. Per això, una detecció primerenca −des de la família o l'escola−, un diagnòstic correcte i un bon maneig psicopedagògic, familiar i, en alguns casos, mèdic, afavoreixen el bon pronòstic del nen afectat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada